domingo, 12 de julio de 2020

Lala Blay / Abstància


Traducción de Misael Ruiz



























Los versos de Lala Blay, sutiles e intactos como agujas imantadas, nos buscan, se imponen y juegan con nosotros sin misericordia intelectual y, como en un juego amoroso, nuestra poeta se insinúa, contacta, se apodera de nuestras defensas y acabamos perdiendo. Perdiendo en beneficio de una ganancia superior, el acceso a un campo magnético, exclusivamente personal en el que un yo absoluto, graciosamente incorpóreo, preside toda proposición carnal.

Este es el libro, 
Abstància, como se nos presenta: sensual. Y aún mucho más. Porque la autora, por encima de un lirismo que quiere anónimo, personaliza, deviene, complacida, la protagonista insustituible de la obra: nada será –determina– ajeno al sujeto de la oración en la que ella se sitúa. En el poema, considerado un mundo reducido a palabra, no hay nadie más que la autora y su cómplice necesario. En esas líneas horizontales que son los versos en tensión, hay, también el propósito de escribir verticalmente, la voluntad de manifestar el poder de lo inmóvil, que siempre supera, por oposición, la perpetuidad del movimiento, la vida.

Màrius Sampere i Passarell




Publicamos a continuación una selección de sus poemas en traducción al español, seguidos de los poemas originales en catalán al final de la entrada. 

_____________






X



Cántaro sonoro:
palabra de arcilla rosada
que alguien moldeó.

Cántaro
promisorio de agua…

Resuena la sed
en tu vientre
y emana por el pico.

Pero el labio,
incauto,
te rozó al pasar
y te halló seco. 

                    [De Liebeslied]






XXII



Anoche el amor
se volvió sal
en el párpado,

los ojos se dijeron
el afán más vivo
la voz callaba.

Después se alzó
de entre la sal
hierba fina.

Suave pestaña
que mueve el viento
en la noche clara.

                   [De Liebeslied]





XXIV



Al amanecer montamos
un toldo con cuatro palos,

y recorremos a oscuras el campo
en busca de alimento.

No visitamos el río ni el generoso mar
que el corazón no quiere.

El corazón busca el terrero y la salina seca
y descubrir la fuente en la huella más ligera.

                                                              [De Liebeslied]






El pliegue



El pliegue,
el pliegue de luz,
el pliegue de luz desvela el fondo,
al atravesar la noche.

La noche es noche.
Ten en cuenta
la frágil complexión de la membrana,
la levedad del tejido.

                                            [De Plec de claror]






Escombros. Bancales. Soledad.



Escombros, bancales, soledad. 
Restos de un harapo.
Y movimiento de tierra.
Aquí
un gran talud
que niega
el desprendimiento.
Aquí
un boquete
que se abre irremediable.
Todo en estado de alerta.

–no habrías consentido
que nadie se alojara allí–.

                                 [De Plec de claror]






Al borde vivo del bosque incendiado



Al borde vivo del bosque incendiado,
aquí
la lectura no avanza.
Aquí, yo
inclinándome al dictado del amor
que así lo quiere.
Él da la medida del peligro,
la apuesta que debo hacer,
el grado de incandescencia
y el límite justo
donde todo me será dado:
tiene que ser sin medida.

Rehaces la lectura
con las manos
te ases
a la letra
refractaria.

                                         [De Plec de claror]






Se abrió el pan



El pan, el pan, ¡creedme!
se abrió el pan.

No cortaba el aliento, era
habitable.
Crujía todo él
cuando se me dio,
creedme.

Os lo mostraría,
si no fuese porque los pájaros se han comido
las migas del camino.

                                                           [De Plec de claror]






Para



Para la longitud de este dolor,
por la afilada dureza de la espina
que cose la noche
y por el amor, y por la delgada
línea que divide
la razón y el delirio
la doble luna de mi pecho.

                                     [De Plec de claror]






Arrephóroi



Antes de cumplir doce años,
preparó la urdimbre,
la tarea más pesada.

Entonces:
anchas cenefas todas como de luz
y nudos insondables
y un industrioso hacer y deshacer de los dedos
y la entrada mortal del poema
como un tú.

                                                                    [De Abstància]






La cuña que nos ensambla no tiene medida



La cuña que nos ensambla no tiene medida
ni se cuenta en años.
A veces toma la forma afable de un tabique,
el canto redondo de un estante metálico,
el tono nacarado de la luz de neón –
una nube que se repliega, crea
un lugar donde descansar
y se deshace–.

Querido –
cuando acaso te diriges a mí
y pronuncias mi nombre en voz baja:
la luna que se alza,
la umbría del lilo
y el suave aguijón del enebro
a un mismo tiempo.

                                                                [De Abstància]






Punta seca



¿Por qué mejor el camino à la pointe acérée que otro?
¿Por qué la entalladura?
Sobre el mar de cobre
una pequeña onda sustraída a la erosión.

te abres a cada trazo,
quedas desocupada,
te ofreces –
anudas lo que permanece con lo posible,
y acompañas a la espuma
hasta el blanco.

                                                                                    [De Abstància]






Venías



Venías con las ramas del dolor;
cargabas el haz como quien lleva una promesa.
Me quité el vestido de poniente
y fue su mortaja.

Ahora vuelan por el cielo nocturno,
ahora sueñan con hojas.

Con el jadeo del amor he hilado un estambre
que les coge de la mano
y constela.

                                                                    [De Abstància]



 



__________


LALA BLAY (Barcelona, 1968) ha publicado los libros de poesía en catalán Liebeslied (Pagès Editors, 2001. Premi Recull 2000), Plec de claror (Proa, 2005. Premi J. M. López-Pico 2004) y Abstància (Pont del Petroli, 2016, con siete puntas secas de Rosa Vives). Es autora igualmente, entre otros, del libro de ensayo y traducción Píndaro desde Hölderlin (La Oficina de Arte y Ediciones, Madrid, 2018). Su publicación más reciente es «Cuando Heidegger lea a Celan» (en La apropiación de Heidegger, AAVV,  Bonilla-Artigas y UNAM, 2020).



MISAEL RUIZ (Bruselas, 1960) es autor de los libros de poesía El hueco de las cosas (Trea, 2010) y Todo es real (Pre-textos, 2017; premio Antonio Oliver Belmás). Ha traducido y editado la poesía de Clive Wilmer (Vaso Roto, 2011), R.S. Thomas (Trea, 2008), George Herbert (Animal Sospechoso Editor, 2014, en colaboración con Santiago Sanz; premio de Traducción Ángel Crespo, 2015) y Catherine Pozzi (Animal Sospechoso Editor, 2018). 


____________
[Versión original en catalán]







X



Càntir sonor:
paraula rosada d’argila
que algú tornejà.

Càntir
promissori d’aigua...

Ressona la set
al teu ventre
i emana del broc.

El llavi, però,
incaut,
passant va tocar-te
i et va trobar sec.

                       [De Liebeslied]





XXII



Anit l’amor
s’ha tornat sal
a la parpella,

els ulls s’han dit
l’afany més viu
la veu callava.

Després s’ha alçat
d’entre la sal
herbeta fina.

Pestanya suau
que mou el vent
en la nit clara.

              [De Liebeslied]





XXIV



Amb quatre pals bastim un tenderol
a trenc de dia,

i encara fosc anem pel camp
en busca d’aliment.

No visitem el riu ni la mar generosa
que el cor no ho vol.

El cor busca el terrer i l’eixuta salina
i saber de la font
per la petja més fina.

                                                  [De Liebeslied]





El plec



El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

                                           [De Plec de claror]
         




Runa. Marjals. Solitud.



Runa, marjals, solitud.
Restes d’algun parrac.
I moviment de terres.
Aquí
un gran talús
negant l’esllavissada.
Aquí
un esvoranc
obrint-se irremeiable.
L’estat d’alerta arreu.

–no hauries consentit
que ningú hi fes estada–.

                    [De Plec de claror]





Al marge vis del bosc incendiat



Al marge viu del bosc incendiat,
aquí
la lectura no avança.
Aquí, jo
inclinant-me
al dictat de l’amor
que ho vol així.
Ell dóna la mesura del meu risc,
l’aposta que cal fer,
el grau d’incandescència
i el límit just
on tot se’m donarà:
no hi ha d’haver mesura.
...
Tu refàs
la lectura
amb les mans
t’agafes
a la lletra
refractària.

                                   [De Plec de claror]





El pa es va obrir



El pa, el pa, creieu-me!
el pa es va obrir.

No tallava l’alè, era
habitable.
Tot ell cruixia
quan se’m va donar,
creieu-me.

Que jo us ho mostraria,
si no fos que els ocells se m’han menjat
les molles del camí.

                                                   [De Plec de claror]





Per a



Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

                                 [De Plec de claror]





Arrephóroi



Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

                                  [De Abstància]





La falca que ens engalza no té mida



La falca que ens engalza no té mida
ni es compta amb anys.
A voltes pren la forma benigna d’un envà,
l’angle esmussat d’un prestatge metàl·lic,
el to nacrat de la llum del neó –
un núvol que es replega, configura
un lloc on recolzar-se
i es desfà.

Estimat –
quan per ventura t’adreces a mi
i pronuncies baixet el meu nom:
la lluna que s’enlaira,
l’obaga del lilà
i l’esperó suau de la ginebra
alhora.

                                             [De Abstància]





Punta seca



Per què el camí à la pointe acérée millor que un altre?
Per què l’entalladura?
Sobre la mar d’aram
petita onada sostreta a l’erosió.
Tu
t’obres a cada traç,
restes vacant,
et dónes –
nues el demorat amb el possible,
i acompanyes l’escuma
fins al blanc.

                                                                                   [De Abstància]





Venies



Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

                                      [De Abstància]